Efectivament, el Guide ens havia brindat una darrera oportunitat. Una altra estrena a la Nau Ivanow. I aquest cop per sis dies!. Un gran repte que tothom estava disposat i il•lusionat de reviure. I aquest cop ens vam prometre d’esmercarnos-hi per poder passar finalment a l’eternitat. Mai no he pogut treure’m del cap les lliçons continuades del Guide, els seus corol•laris i el reinici que vam experimentar al gener. Pensant en el zero i la seva potencialitat. Per convertir aquests sis dies de la Ivanow en el més gran dels esdeveniments viscuts.
La preparació escenogràfica per reproduir els nostres records va ser molt entretinguda i vam viure amb intensitat els dies previs a l’estrena. Aquesta vegada vam decidir canviar alguns matisos; el joc escenogràfic inicial, les focalitzacions dels buits i els records i fins i tot vam atrevir-nos a incloure el so d’una trompeta, que juntament amb el familiar baix, crearíem uns records breus, oxigenats i generosos. Uns canvis que significaven una millora respecte als records ja viscuts per poder finalment connectar amb la càmera màgica. El Guide fins i tot es va atrevir a pintar la línia divisòria del nou buit – sense èxit, ja que la línia recta es va convertir en corba. Ja sabem tots lo molt que li agraden les corbes –
Alguns dels nostres companys de buit van tenir la sort d’experimentar uns instants terrenals tot participant en entrevistes i programes de ràdio. L’audiència ens escoltaria per primera vegada des de la nostra arribada al buit! I si algun dels nostres sers estimats ens estigués escoltant? M’agrada pensar això. Encara que sigui un pensament inútil.
I davant l’escenari, el pati de butaques de vellut vermelles on seuria el públic, disputant-se cadascun dels seients. Al meu entendre, la càmera la configuren les mirades atentes dels espectadors, miralls indiscutibles/irrevocables de les seves ànimes. I són aquestes mateixes ànimes que ens jutgen per alliberar-nos o condemnar-nos.
Vam respirar, meditar i jugar com quan érem petits, tant innocents i valents. Respectant la intimitat de la resta. Compartint abraçades (cor contra cor) i gaudint d’instants d’autèntica afinitat. Vaig poder inclús reviure velles olors conegudes (marihuana?) Quins records terrenals! Però... com ha pogut arribar fins aquí? Millor no preguntar.
Tot just abans de començar la representació, vam tenir el privilegi i la gran sort de poder gaudir d’unes estones memorables amb un tal Lluis. Que n’és de bonic! I de ben segur que les seves paraules ens van ajudar i influenciar en el que seria el nostre últim intent.
Tot estava apunt per començar de nou. I ho vam fer recordant la nostra entrada al buit: quina va ser la nostra elecció més sincera i personal. I ens vam proposar reviure-la amb la major intensitat i veracitat possible. 1, 2, 3, 4. No hi podia faltar una gran varietat de sorolls esperpèntics: tos de tipologies vàries, cacahuets i mòbils fortuïts. Tot i així no van poder distreure’ns ni un segon. El temps passava i havíem d’escollir. La concentració era una màxima entre tots nosaltres. 23, 24, 25. Tampoc una inesperada i immòbil canoa enmig de la selva no va ser motiu per aturar la maquinària dels nostres records. 65, 66, 67.
I de mica en mica, van anar marxant. Per fi van escollir! La càmera dispararia, n’estava convençut. Primer la Sophie amb la coneixença del seu nou i fràgil món. Després en Ketu amb la seva recerca de la veritat. Seguit de la Nia amb la vivència del veritable amor. I per últim l’Àlex... pobre Àlex. Sense records ni pensaments que l’acompanyin. 97, 98, 99.
S’ha acabat el temps.
I jo sol i de dol, enmig del buit.
En prou feines conservo un vague esborrall del què van ser els primers instants després d’acabar el compte enrere: les margarides blanques sobre la taula, una pantalla blanca acompanyada d’intenses imatges de colors, els darrers raigs de llum dels focus abans no s’apaguin per deixar entrar el negre silenci, el sanglotar de l’Àlex perdut en el buit... Uns records que m’han retornat i m’han remogut fins a dia d’avui. Un dia blanc i purificador.
I aleshores m’ha vingut un pensament. Com si fos un pensament que per accident l’hagués dit en veu alta:
- podia sentir la gent estimada asseguda entre el públic, el caliu dels seus somriures i la tendresa de les seves llàgrimes. La pròpia experiència viscuda al buit, especialment durant aquests sis dies, contempla tantes virtuts i unes quantes més que excedeixen la dimensió i el sentit de les paraules. Sóc afortunat de poder haver compartit tot això amb els millors companys de buit que mai hagués pogut somniar dalt del terrat. Perquè en el buit, el destí d’un mateix es troba en els demés. I la dignitat d’un és la de tots -
FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH
Corolari 37: Arribarà un dia en que els nostres records seran la nostra riquesa.
