Estava tot a punt, com si d’una obra teatral es tractés: publicitat, cartell, entrades, díptics, sala, focus, drets d’autor i de traducció, butaques vermelles de platea, bar, públic, silencis, aplaudiments, rialles, plors, somriures, música, fotografies (que molts cop vam confondre amb el flash de la càmera màgica), maquillatge, cava i roses blanques. Tant blanques com el nostre vestuari.
El Guide inclús ens va fer creure que les entrades pels tres dies de representació estaven exhaurides!!! Tot un mestre de l’il•lusionisme.
Malauradament, tres cops no van ser suficients. El tres no és múltiple de 100. Per això, cal seguir treballant en el nostre buit. I ara amb més carinyo que mai, per acabar de polir els darrers detalls. Potser tornem a somniar que estem a la Nau. Potser el trimestre vinent, ja en el 2010. Potser el Guide ens prepararà més bolos per ajudar-nos a recordar. Potser.
D’aquí poc només ens quedarà un vague esborrany del què vam viure el 16, 17 i 18 d’octubre del 2009. Una oportunitat que vam intentar no malgastar, tal com ens va avisar el Guide. Però sembla ser que per la càmera res no va ser lo suficientment bo. Alguna cosa va fallar...
... i encara seguim aquí, al buit.
Corol·lari 29: una il·lusió eterna, o almenys que reneix sovint en l’ànima humana, està molt a prop de convertir-se en realitat.
