Jo ja he estat aquí

Aquest lloc m’és familiar. El carrer, les cares taronges sorgint de la paret, el camell dalt del terrat, el bar gèlid amb les estufes, les fotografies (amb nous cossos despullats), l’espai abaco i el flash que no va disparar l’octubre passat.

Efectivament, el Guide ens havia brindat una darrera oportunitat. Una altra estrena a la Nau Ivanow. I aquest cop per sis dies!. Un gran repte que tothom estava disposat i il•lusionat de reviure. I aquest cop ens vam prometre d’esmercarnos-hi per poder passar finalment a l’eternitat. Mai no he pogut treure’m del cap les lliçons continuades del Guide, els seus corol•laris i el reinici que vam experimentar al gener. Pensant en el zero i la seva potencialitat. Per convertir aquests sis dies de la Ivanow en el més gran dels esdeveniments viscuts.


La preparació escenogràfica per reproduir els nostres records va ser molt entretinguda i vam viure amb intensitat els dies previs a l’estrena. Aquesta vegada vam decidir canviar alguns matisos; el joc escenogràfic inicial, les focalitzacions dels buits i els records i fins i tot vam atrevir-nos a incloure el so d’una trompeta, que juntament amb el familiar baix, crearíem uns records breus, oxigenats i generosos. Uns canvis que significaven una millora respecte als records ja viscuts per poder finalment connectar amb la càmera màgica. El Guide fins i tot es va atrevir a pintar la línia divisòria del nou buit – sense èxit, ja que la línia recta es va convertir en corba. Ja sabem tots lo molt que li agraden les corbes –

Alguns dels nostres companys de buit van tenir la sort d’experimentar uns instants terrenals tot participant en entrevistes i programes de ràdio. L’audiència ens escoltaria per primera vegada des de la nostra arribada al buit! I si algun dels nostres sers estimats ens estigués escoltant? M’agrada pensar això. Encara que sigui un pensament inútil.

I davant l’escenari, el pati de butaques de vellut vermelles on seuria el públic, disputant-se cadascun dels seients. Al meu entendre, la càmera la configuren les mirades atentes dels espectadors, miralls indiscutibles/irrevocables de les seves ànimes. I són aquestes mateixes ànimes que ens jutgen per alliberar-nos o condemnar-nos.

Vam respirar, meditar i jugar com quan érem petits, tant innocents i valents. Respectant la intimitat de la resta. Compartint abraçades (cor contra cor) i gaudint d’instants d’autèntica afinitat. Vaig poder inclús reviure velles olors conegudes (marihuana?) Quins records terrenals! Però... com ha pogut arribar fins aquí? Millor no preguntar.

Tot just abans de començar la representació, vam tenir el privilegi i la gran sort de poder gaudir d’unes estones memorables amb un tal Lluis. Que n’és de bonic! I de ben segur que les seves paraules ens van ajudar i influenciar en el que seria el nostre últim intent.

Tot estava apunt per començar de nou. I ho vam fer recordant la nostra entrada al buit: quina va ser la nostra elecció més sincera i personal. I ens vam proposar reviure-la amb la major intensitat i veracitat possible. 1, 2, 3, 4. No hi podia faltar una gran varietat de sorolls esperpèntics: tos de tipologies vàries, cacahuets i mòbils fortuïts. Tot i així no van poder distreure’ns ni un segon. El temps passava i havíem d’escollir. La concentració era una màxima entre tots nosaltres. 23, 24, 25. Tampoc una inesperada i immòbil canoa enmig de la selva no va ser motiu per aturar la maquinària dels nostres records. 65, 66, 67.

I de mica en mica, van anar marxant. Per fi van escollir! La càmera dispararia, n’estava convençut. Primer la Sophie amb la coneixença del seu nou i fràgil món. Després en Ketu amb la seva recerca de la veritat. Seguit de la Nia amb la vivència del veritable amor. I per últim l’Àlex... pobre Àlex. Sense records ni pensaments que l’acompanyin. 97, 98, 99.

S’ha acabat el temps.


I jo sol i de dol, enmig del buit.

En prou feines conservo un vague esborrall del què van ser els primers instants després d’acabar el compte enrere: les margarides blanques sobre la taula, una pantalla blanca acompanyada d’intenses imatges de colors, els darrers raigs de llum dels focus abans no s’apaguin per deixar entrar el negre silenci, el sanglotar de l’Àlex perdut en el buit... Uns records que m’han retornat i m’han remogut fins a dia d’avui. Un dia blanc i purificador.

I aleshores m’ha vingut un pensament. Com si fos un pensament que per accident l’hagués dit en veu alta:

- podia sentir la gent estimada asseguda entre el públic, el caliu dels seus somriures i la tendresa de les seves llàgrimes. La pròpia experiència viscuda al buit, especialment durant aquests sis dies, contempla tantes virtuts i unes quantes més que excedeixen la dimensió i el sentit de les paraules. Sóc afortunat de poder haver compartit tot això amb els millors companys de buit que mai hagués pogut somniar dalt del terrat. Perquè en el buit, el destí d’un mateix es troba en els demés. I la dignitat d’un és la de tots -

FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH; FLASH

Corolari 37: Arribarà un dia en que els nostres records seran la nostra riquesa.

El manifest de 100

MANIFEST CONTRA EL MENYSPREU DEL DISTRICTE DE L’EIXAMPLE CAP ALS TREBALLADORS DE L’ESPAI JOVE DE L’EIXAMPLE

L'obra que acabeu de veure és fruit de la perseverança i de moltes hores d’assajos de la companyia; però no podem oblidar que sense espais públics des d’on es recolzin les iniciatives culturals molts dels somnis que neixen al terrat no es podrien fer realitat.

L'Espai Jove de l'Eixample (conegut per la gent del barri com la Casa Groga) ha estat l'equipament que ha vist néixer i créixer “One hundred”. Un equipament juvenil i cultural que sempre ha recolzat els nous reptes que se li presentaven tot i la manca de recolzament per part de l'Administració, ens referim en aquest cas, al districte de l'Eixample.

Durant dos anys consecutius l'equipament no ha parat de donar suport als grups de joves que han demanat fer una activitat ja fos teatre, música o dansa. Flexibilitat horària i predisposició a donar resposta a les demandes eren motius suficients per tenir una de les agendes culturals més complertes del districte.

Volem denunciar que des del gener del 2010 l'equipament ha viscut un canvi de gestió i amb ell el comiat improcedent a tots els treballadors (l 'Erica, en Walter, en Woody i en Ferran). Sense explicar-los ni tan sols per quin motiu se’ls va fer fora. Uns treballadors acomiadats injustament que també tenien un somni, el de tirar endavant els projectes que els i les joves els hi proposaven. Ara, aquests treballadors estan a la llarga llista d'aturats esperant que altres centres els hi obrin les portes per a poder fer el que més els hi agrada, treballar per fer realitat els somnis que un dia van néixer al terrat.

Nosaltres, Somni al Terrat, ja hem escollit el record per poder passar a l’eternitat: els intensos divendres d’assaig a l’Espai Jove de l’Eixample, sentint-nos protegits pel caliu d’aquests 4 magnífics treballadors.

Corol·lari 36: resulta una tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica està consagrada a la memòria dels qui no tenen nom. D'això en depen l'eternitat de les ciutats i els seus projectes culturals.

Ridere vacui

Els pensadors llatins en deien horror vacui i nosaltres, aquí al buit, en fem una transfiguració del mateix concepte per referir-nos al ridere vacui; l’esglai a no poder parar de riure, el temor a caure dins el pou de les rialles. Un esglai que no es pot traduir amb paraules ni es pot controlar.

Per tal de fer fora els mals esperits riallers, el Guide ens ha proposat una sèrie d’exercicis amb la intenció d’exorcitzar el riure estúpid que s’apodera de tots nosaltres. Primer hem intentat amb la imaginació i la creativitat, una eina fonamental en el buit i la recreació dels nostres records. Hem fet surf entre dofins (a la Sophie li apassionen els dofins. Potser, en vida, va tenir alguna experiència gratificant amb un d’ells) i hem estat dalt del palau Sant Jordi oferint un gran concert de rock.




Però no ha funcionat. El ridere vacui encara era present dins nostre. En alguns més que d’altres.

Després hem provat de concentrar-nos amb els nostres propis moviments. Com connectar amb el company, com desplaçar-nos plegats, com elevar-nos. Com crear l’arbre més majestuós de la selva d’en Ketu. Fins i tot, en el record més important d’en Ketu, la Sophie, completament embriagada del ridere vacui, ha acabat adoptant la figura d’un esperit, la de l’esperit del bosc. Sense cara, sense ulls, només cabellera.


Alguna màgia estranya no ens deixava concentrar. El ridere vacui seguia entorpint les nostres accions.

Fins que el Guide ens ha fet veure la solució: l’únic antídot pel riure vacui és la seriositat. Davant la fugacitat de la nostra vida ja viscuda, la seriositat ens serveix per adonar-nos de la relativitat del propi ésser. Només el qui és seriós, pot conrear el sentit de l’humor, perquè només ell, sap distingir entre el que és objecte de la riota i el que no. No es pot banalitzar el mal, ni el sofriment, ni la crueltat, ni el dolor, tampoc la mort pròpia; menys encara la dels éssers estimats.

Només fent cas d’aquesta premisa, la Sophie i la resta sabrem respectar el record d’en Ketu. Sense rialles, sense banalitats. Per començar a activar-se el pensament lliure i la voluntat de crear.

Corol·lari 35: la grandesa de l’ésser humà rau en què només ell, entre el conjunt de les criatures, sap que és petit. Molt petit.

Avaluació continuada

Només entrar al buit, la imatge d’un gran zero omplia l’espai. Aquesta imatge tan senzilla amagava una gran evidència darrera seu. Una profunda reflexió. El Guide ens ha animat a començar de nou. A reiniciar el compte cap a 100 tot revaluant aquella part ja viscuda per poder projectar-nos i expandir-nos cap a noves experiències. No oblidéssim que el zero, en funció d’on se situï, enalteix al més petit i pot convertir minúscules vivències en grans esdeveniments. És com si l’experiència viscuda al buit fins ara, els nostres records més immediats, ens serveixin per recuperar el passat i poder així projectar el nostre present. Cap a un horitzó de futur, donat pels assaigs i representacions que tot just estem a punt de viure, expectant l’imminent.

Quina jornada teòrica que ens ha fotut el Guide! Es nota que tenia moltes ganes de retrobar-nos. Sort que després hem tingut un moment d’esbarjo tot dibuixant i projectant les diferents escenes per treballar les percepcions espaials i vivencials.


He d’admetre que no ha estat una tasca fàcil. I els resultats finals han estat ben diversos: de l’enginyera al llicenciat de dret, alguna que ha fet trampa omplint les caselles a últim moment, d’altres trigant més del compte. Avaluant els resultats ens hem pogut adonar de les nostres mancances i, perquè no, virtuts. Per acabar construint una original coreografia parlada (una espècie de mini representació sonora-sensorial de 100, on cada paraula evoca la vivència de cadascun dels actors/ius).



Abans no hem continuat assajant els nostres buits i records, hem treballat meticulosament l’escolta de grup i en parelles. Generant una dansa seqüencial, viatjant per diferents qualitats de moviment. Cercant els contraris, expandint-nos, buscant diferents nivells, doblegant-nos...

Al sortir del buit, hem pogut per fi conèixer les qualificacions que ens ha posat el Guide. De vegades penso que es passa una mica. Deu estar nerviós per alguna raó. Mai no deixa de ser exigent amb nosaltres...


Tenia ganes d’entrar de nou al buit. Les meves expectatives han estat més que complertes (tot i no compartir la majoria de les notes que ens ha posat el Guide!) Tanmateix, he de confessar que m’hi trobo molt a gust. Que la sinèrgia creada amb la resta dels meus companys/es em manté més viu que mai.

Corol•lari 34: Per avançar has de tornar a l’inici. Per ser feliç has de trobar la varietat en la repetició.