El buit està boig, boig, boig

Després que el Guide ens hagi esbroncat una mica per arribar tard, alguna cosa estranya ens ha passat. Tot ha començat a canviar, el buit ha embogit. Ni amb el guió en mà hem sigut capaços de recrear els records tal com estem acostumats. La improvisació s’ha apoderat de l’espai (i de nosaltres mateixos!):

- Hem viscut un Buit 1 molt animat. Diria que massa i tot. Tothom estava...drogat?! I un altra en què la Nia no recordava qui era ni ens reconeixia a la resta. Per acabar d’embolicar la troca, el Guide ens ha proposat sexe a canvi de l’accés immediat a l’eternitat. Per alguns ha estat una decisió la mar de complicada.

- Ha aparegut una nova secretària a l’empresa d’en Mr. Gray i la Sophie s’ha sentit desplaçada i boicotejada per la resta dels treballadors/es. Tanmateix, l’ambició professional de les dues dones ha sortit vencedora. S’han acabat fent sòcies i han promogut una nova revolta laboral.

- L’Àlex ha acabat perdent a la Nia en un accident de moto. Res dramàtic si tenim en compte que la seva història d’amor tampoc no hagués acabat de funcionar doncs el mateix dia que es van conèixer ambdós es van enamorar bojament de l’home desconegut (que va resultar ser no tan desconegut, almenys per la Jenny i en Toni. Papa! Papa!).

- La Sophie s’ha tornat lletja i la seva mare macarra. També han aparegut un parell de lampistes bruts i porcs amb unes intencions més que sospitoses envers la nena Sophie (aparentment ja crescudeta).

Fins i tot hi ha hagut temps per fer-li una improvisació al Guide: I got a feeling. Això si que ha estat impro total! Una coreografia que li ha recordat al buit hip hopero d'altres sessions. Encara que li costi reconèixer, al Guide se li ha escapat un somriure! Que compenetrats estem tots plegats, penso. Així fa goig treballar.

Corolari 33: Bunny-bunny-bunny-bunny-bunny-bunny-bunny-bunny, charlie-charlie-charlie-charlie-charlie-charlie-charlie-charlie, ketu-ketu-ketu-ketu-ketu-ketu-ketu-ketu, shawarma-shawarma-shawarma-shawarma-shawarma-shawarma-shawarma-shawarma.

Redefinint la Torre de Babel (برج بابل Burj Babil)

Definida com una escala entre el Cel i la Terra, la Torre de Babel figura en el text del Gènesi. Es relata que els homes, reunits en la plana de Shinear després del Diluvi, van resoldre aixecar una torre gegantesca. Déu, al veure el que intentaven i per castigar l’orgull il•limitat dels éssers humans que pretenien arribar a tocar el Cel amb les seves mans, va obstaculitzar els seus plans. I com ho va fer? Doncs tan fàcil com "confonent les seves llengües" de manera que els obrers no poguessin entendre's entre si. Els obrers van començar a parlar diferents llengües, després de la qual cosa va regnar la confusió i van quedar incapacitats de treballar de comú acord. Així doncs els constructors van abandonar el seu objectiu i es van dispersar en diferents direccions. Des de llavors que la humanitat mai no ha pogut mai entendre’s del tot. La torre inacabada i la ciutat edificada entorn d'ella s’anomenava Babel.

Tot al contrari del que s’explica en el Gènesi, nosaltres aquí al buit hem practicat el diàleg intercultural i d’entesa des de l’inici. Sense adonar-nos-en, hem anat construint una nova torre. Una torre que ha anat alçant-se de mica en mica per acostar-nos cada cop més a l’eternitat. Cada cop més propers al nostre gran record. És així com hem aixecat la nostra pròpia torre: la Torre del Buit.


Contràriament a la de Babel, la Torre del Buit s’ha convertit en símbol de l’entesa que envaeix a l'home quan per fi pot comunicar-se amb els seus semblants, tot i que cadascú empri el seu propi idioma. La prova més evident ha estat la d’aquest darrer assaig on tot i utilitzar una llengua diferent, no hem perdut l’essència de les nostres històries ni l’avinença i comprensió entre cadascun dels companys de buit. N’hi ha hagut algun que ha demostrat unes dots indiscutibles en l’art dels accents. Com pronunciava de bé la Nia! This isn’t real! It was just a game... a game we used to play. You never raced. Per un moment he cregut que estava en un buit britànic! Qui sap si en algun moment haurem de traduir els nostres records en altres idiomes...

Per acabar la sessió, el Guide ens ha fet treballar de valent. Durant més d’una hora hem repassat exhaustivament el guió dels nostres records. Tothom ha estat molt participatiu: discutint, comentant i aportant noves propostes. En certa mesura, és com si ens haguéssim transportat als feliços anys d’escola, durant les classes de gramàtica i literatura.

A causa de la quantitat de gent acumulada al buit (a la càmera màgica li costa disparar!), i del constant desgast dels recursos que això suposa, el Guide ens ha proposat col•laborar econòmicament per una millor gestió... Tot sigui per ajudar al buit estimat que des del començament ens ha abrigallat.

Corolari 32: Les paraules, un cop impreses, tenen vida pròpia. I en el buit, els donem una expressió sincera.

Slide. Roll. Point. Pop

Avui ha estat un buit plè d’actitud. Un buit de caire hip hopero. D’snoop dogg i mentes peligrosas. De moviment autèntic.

Tot ha començat com un divendres qualsevol, però què enganyats que anàvem! A l’avantsala ens hem posat la muda “adient” per entrar al buit. Hi ha hagut gustos per tot. Nostàlgics dels anys d’escola, perroflautes (amb malles foradades), pijes de xandall rosa, rockeros amb muñequeres i guardaespatlles mexicans.

Amb aquesta indumentaria, ni de conya passem a l’eternitat, penso.

Comencen els calentaments i seguidament ja ens movem a ritme de hake, glide, heel toe, crip walk i moonwalk. Uns quants slides per aquí i uns quants rolls per allà, per acabar fent un pop superior i inferior. Les parts més inversemblants del nostre cos s’han posat a prova. Per acabar perfilant la nostra gran peça coreogràfica final.



El pulmó inicial (el grup formant una espècie de teixit esponjós i simulant la ventilació pulmonar), l’actitud, les ganes de ballar... tot està llest. Va per tu, Andreu!. Que la càmera jutgi per si mateixa.



Hem descobert que hi ha veïns en el buit. Gent com nosaltres que volen recordar. I que plegats podem fer coses molt interessants. Cooperar mútuament per arribar a entendre la veritat de cadascú. Compartir experiències amb d’altres persones ha resultat ser l’experiment més fantàstic i gratificador de tots.

Corolari 31: En qualsevol buit, tots els ésser humans poden trobar el seu record amb una bona actitud física i mental.

A Esther li succede qualcosa di strano. E non è orfana.

Tot té un principi. I el buit 1 també. Després de donar-hi moltes voltes, el Guide va decidir aparèixer en escena des del primer moment. La idea ens va agradar força doncs és ell mateix qui ens dóna els instruments (juntament amb la música, la veu en off i les llums) per poder recrear els nostres records. D’aquesta manera ell ens està observant, vigilant silenciosament mentre anem despertant-nos i reconeixem el nostre primer buit tan familiar.

I res millor per provar el nou buit 1, que deixar-nos sorprendre un cop més per les esperpèntiques idees del Guide. Fent un paral·lelisme amb la tradició pagana de la nit dels difunts, el Guide (com si es tractés d’un endeví) es va encarregar de realitzar un ritual màgic: ens va fer baixar de nou a la terra preuada la nit de dissabte 31.10.09. La nit de tots sants o la nit dels difunts. La nostra gran nit, per molt que ens pesi.



Tal com explica la llegenda, durant la nit del 31 d’octubre baixaven els esperits dels avantpassats demanant menjar. Tot havia d’estar ben preparat perquè sinó els esperits s’enfadaven i podien fer malifetes. És així com el Guide ens va tornar a sorprendre amb una altra representació a l’Espai Jove La Fontana. Ho tenia tot llest perquè els nostres familiars difunts i nosaltres mateixos no ens faltés de res. I vam preferir substituir el menjar per aplaudiments. El resultat va ser òptim. Probablement va ser la companyia dels àngels que ens van acaronar durant el compte enrera...

Tot i que la càmera no va disparar, vam anar a celebrar-ho. Quant de temps que no trepitjàvem el barri de Gràcia! Quanta gent, guantes bicicletes! Va ser reconfortant tornar a passejar pels carrers de la vila. Quant de temps sense gaudir d’un bon sopar.

El Guide va posar a prova el nostre coneixement respecte el darrer any viscut plegats, en el buit. De les nostres pròpies vivències com de la resta dels companys/es. És així com vam estar competint amb el “100_quiz”. Una tasca ben difícil que alguns no van saber resoldre. Val a dir que el guide no coneixia molt bé les normes del joc. Seria l’alcohol que hi havia a la taula?

A l’acabar, el Guide ens va fer entrega de més material perquè ampliem el nostre arxiu. Dins del sobre hi havia unes fotos precioses!



I de mica en mica vam anar perdent la parla. Fins acabar sentint un vague esborrany de les nostres pròpies veus. Estrany, molt estrany. La Esther (la Nia terrenal) va començar a despistar-se. A contestar més tard que la resta. Com si anés uns minuts en retard. Després d’analitzar-ho profundament, vam arribar a la conclusió que la seva baixada terrenal es va produir uns minuts més tard que la resta i per això anava amb una mica de delay. I per acabar la vetllada, vam recordar de nou el moment més preuat del nostre estiu. Els nostres records tendres de l’estiu terrenal viscut.

No ens hi quedarem massa per aquí doncs aviat haurem de tornar al buit. Llastimosament, tot té un final. Afortunadament, el nostre encara no està escrit.

Corol•lari 30: si el árbol se mueve por el viento. ¿Alguien lo oye? Si. Alguien tose. Choco limón. Corbera hortera.

I doncs, perquè no ha disparat?

El Guide va tenir una de les seves brillants i esperpèntiques idees: va fer-nos creure que estrenàvem en una de les grans sales alternatives de teatre de Barcelona: la Nau Ivanow. Encertada elecció doncs potser la Nau ens permetria enlairar-nos cap a l’eternitat. Va creure que l’experiència que viuríem ens faria estar més a prop dels nostres records veritables. Per fer-ho del tot creïble va voler que mostréssim la nostra història a la resta dels mortals per, d’alguna manera, ser també jutjats i observats. Tot era tant real dins nostre.


Estava tot a punt, com si d’una obra teatral es tractés: publicitat, cartell, entrades, díptics, sala, focus, drets d’autor i de traducció, butaques vermelles de platea, bar, públic, silencis, aplaudiments, rialles, plors, somriures, música, fotografies (que molts cop vam confondre amb el flash de la càmera màgica), maquillatge, cava i roses blanques. Tant blanques com el nostre vestuari.

El Guide inclús ens va fer creure que les entrades pels tres dies de representació estaven exhaurides!!! Tot un mestre de l’il•lusionisme.

Malauradament, tres cops no van ser suficients. El tres no és múltiple de 100. Per això, cal seguir treballant en el nostre buit. I ara amb més carinyo que mai, per acabar de polir els darrers detalls. Potser tornem a somniar que estem a la Nau. Potser el trimestre vinent, ja en el 2010. Potser el Guide ens prepararà més bolos per ajudar-nos a recordar. Potser.

D’aquí poc només ens quedarà un vague esborrany del què vam viure el 16, 17 i 18 d’octubre del 2009. Una oportunitat que vam intentar no malgastar, tal com ens va avisar el Guide. Però sembla ser que per la càmera res no va ser lo suficientment bo. Alguna cosa va fallar...


... i encara seguim aquí, al buit.

Corol·lari 29: una il·lusió eterna, o almenys que reneix sovint en l’ànima humana, està molt a prop de convertir-se en realitat.

El record més preuat

Benvingut de nou. Quant de temps fa que no ens passegem plegats pel buit? un mes? sembla que hagi passat tota l’eternitat…

D’aquí poc arriba l’estiu i les vacances. I amb elles, viuràs una sèrie de vivències i records que seguiran omplint el teu calaix de sastre personal.

Mantén-te ben despert. Observa els paratges, la gent. Deixa’t seduir per una mirada, una olor, una carícia...

Et proposo el següent exercici: pel primer dia d’assaig post-vacacional hauràs de dur una fotografia que contingui el record més preuat de l’estiu que has viscut (l’actual, el del 2009!). Hauràs de decidir un títol i explicar breument el perquè de la teva elecció.


La càmera no deixa d’observar-nos mai... ni a l’estiu es pren un descans!

Gràcies per la teva atenció i BON ESTIU PLE DE RECORDS!

Us trobaré a faltar...

Col·lorari 28: the guide is not leaving for vacations.

La interpretació filosòfica de 100

La veritat, l’amor, la fragilitat, el compromís, la indecisió... conceptes tant humans, pròxims i senzills - com la taronja – esdevenen els precursors de les grans qüestions filosòfiques de tots els temps.

Per sort - i sense que el Guide s’hagi enterat -, he pogut aconseguir un parell de notes escrites per dos coneguts del buit. Ells, tan pacients i incondicionals, ens aporten unes fantàstiques paraules filosòfiques.


Un viaje al corazón de un instante, per Elvira Durán

100. Una obra cautivadora e inquietante.

Inquietante -en el mejor sentido de la palabra-, las preguntas e inquietudes de los personajes sobre la propia vida, aquella de la que sólo les quedan los recuerdos, se cuelan dentro .La espectadora que pretendo ser pierde pie y acaba sintiéndose inmersa en los pensamientos y emociones que Ketu, Sophie, Nia y Alex van expresando.

Cautivadora, hace surgir dentro de ti el deseo de compartir, entender…las experiencias de los personajes. Y cuando el texto corre el peligro de resultarte demasiado duro o la intensidad de la conexión con los propios recuerdos empieza a doler, la escenografía, sencilla y ágil, te retiene suave pero implacablemente atada a la obra, te impide huir.

100. Un viaje al sentido de la vida, al corazón de un instante que revela lo que somos.

De la mano de Ketu te preguntas por la verdad, la realidad; ¿hay algo más allá de nuestra experiencia cotidiana? ¿podemos conocerlo? Nos queda claro es que es inevitable preguntárselo y también el placer que generan las respuestas, aunque sean provisionales. Nos perturba la evidencia de que la búsqueda viene acompañada de incomprensiones, conflictos, inadaptación social. La búsqueda de la verdad nos hace humanos, pero hay tantos que se resisten a ella, que se sienten amenazada la vida que se construyen, tan a menudo, al margen de ella.

Contemplando a Sophie te estremece la lucha por superar la propia fragilidad. Hacerse fuerte construyendo una vida de éxito. ¿Una vida o una imagen? Una seguridad en riesgo continuo porque está sostenida desde fuera, por las miradas de los otros. Y sorprendentemente una experiencia personal, intransferible, terrible,… que salva. La pérdida de la capacidad de construir la historia personal que abre la puerta a la aceptación de uno mismo.

Seducida por la naturalidad de Nia revives la intensidad que adquiere la vida con el amor. Esa luz que hace que veamos la realidad de otra manera. La presencia del otro que nos cambia y nos descubre lo que realmente somos. Terrible pensar que ese otro no lo vive de la misma manera, apasionante descubrir que aún así es precisamente ese amor, y no otro, el que te permite ser quien eres para toda la eternidad.

Guide y Álex te impiden sentirte sola cuando dudas del valor de todo esto y prefieres refugiarte en aquellos espacios intermedios que no te enfrentan a la verdad, el bien, el amor. ¡De acuerdo!, son menos luminosos pero están libres de la intensidad insoportable de la vida, de la tensión impuesta por el tiempo que se acaba. Pero espacio sin tiempo es… muerte.

Un texto que, como por arte de magia, consiguen concentrar en una hora las grandes preguntas de la filosofía de todos los tiempos. ¿podemos conocer la verdad? ¿cuál es la capacidad que nos hace humanos: la razón, el sentimiento, la voluntad,… ? ¿podemos ser libres? ¿de dónde viene este anhelo de infinito si somos seres finitos? ¿Qué es el tiempo; es real o está en nuestra mente? ¿qué es lo bueno, el bien? ¿utopía o pragmatismo? ¿podemos decidir? ¿cómo tomamos las decisiones?

Un texto espléndido, que podría ser duro por conceptual, pero que resulta atractivo, placentero y provocador gracias a la interpretación fresca y natural de los actores, y a una composición escénica que fluye llevándote en volandas. La fuerza visual de la imagen y el movimiento en escena preparan tu mente y tus emociones para disfrutar plenamente de ese ejercicio vital que es 100.


100 o les portes de l’eternitat, per Antoni Comín

Quins són els records que ens poden obrir les portes de l’eternitat? Quines són les experiències que realment han estat capaces de donar sentit a la nostra vida? Aquesta és la qüestió a la qual ens enfronta 100.

Ketu ens fa entendre que la veritat i, encara més que això, la capacitat de comprometre’s amb ella i de sacrificar-se per aquest compromís és una de les portes més valuosa de l’eternitat. Sophie ens revela que per la via de la fortalesa i de l’ambició, de l’èxit i de la seguretat, no tenim res a fer. Només la fragilitat, tantes vegades sobrevinguda de manera indesitjada i imprevista, ens pot donar, si de cas, el dret a ser eterns. Nia ens descobreix que l’amor de parella, aquell vincle que neix de manera imperceptible més enllà del desig, en la seva senzillesa, en la seva quotidianitat, també ens obre les portes d’una desconeguda vida immortal.

Aquests tres personatges, més Àlex i el Guia, recreen durant poc més d’una hora una mesurada coreografia al llarg de la qual aniran evocant la seva vida. El blanc despullat i essencial del seu vestuari trasllada tot el protagonisme cap a la varietat de colors de la seva memòria i els sentiments als quals aquesta els confronta. Tanmateix, la gran troballa d’aquesta versió catalana de “100” és la seva genial escenografia: genial per tal com una idea del tot elemental és capaç de desplegar un potencial infinit a l’hora de recrear els ambients més diversos i d’activar la imaginació de l’espectador. Gràcies a aquesta escenografia brillant, un text d’una gravetat existencial considerable flueix amb la ingravidesa que, suposem, li correspon a l’avant-sala de l’eternitat.

Fins i tot hi ha hagut mencions de la pre estrena. I d’algú que ens coneix molt! En el buit també s’han pogut establir veritables vincles d’amistat tant frescos com l’olor de les roselles.

Corol•lari 27: La filosofía pot ensenyar-nos a soportar amb equanimitat els infortunis del proïsme.

06-06-2009. Ni de conya et saltaràs el text!

Tot està a punt per la gran pre-estrena. Unes hores abans, mentre dinàvem, el guide’s assistant ens ha confiat un secret. El secret més ben guardat de tot el buit. Per fi hem pogut recuperar el nostre arxiu personal! Aquí és on hi queda reflectit tot allò que hem viscut el darrer any d’assaigs. No hi faltava cap tipus d’informació: fotos, el record seleccionat, a la recerca del teu personatge i el conflicte dramàtic i evolució del mateix, la 10a frase de la pàgina 10, la forma de les coses, el qüestionari, el blanc i el taronja.


És una gran idea doncs així també m’enduré a l’eternitat el record dels meus companys de buit. Estic preparat per marxar i abandonar el buit per viure i reviure el meu record escollit.

Ens desfem de les sabates, respirem profundament. Ens desitgem sort.

I comença la representació.

Recordo:

Estava amb la meva germana al poblat d’en Ketu jugant als escacs. Un home, que venia amb canoa, em va convidar a un suc de taronja mentre que el meu marit i un company de feina feien curses de motos imaginàries. Les portes del metro s’obren i el mirall cau a terra i xaf! Pla com un plat. 22, 27, 76. Del contestador se sent el miolar de l’Stanley i començo a comptar arbres. De les finestres, apareixen grapes voladores amb sabor a llegums asiàtiques. Penso, si el meu marit pateix amnèsia, aleshores la Jenny mai no va tirar-li sorra al cap d’en Tomàs. I finalment vaig acabar comptant enrera amb un megàfon juntament amb dos insomnes. Aleshores vaig saber que res tornaria a ser igual. El camí cap a la veritat no tenia tornada. Tot i tothom era... t’estimo.

Evidentment, el FLASH no ha funcionat. I aquí continuo!

La càmera màgica no ha disparat!. M’ha fet l’efecte d’estar sent observat per un públic ben curiós. Fins i tot n’hi ha hagut un que ha portat la seva pròpia càmera.

Això només significa una cosa.... que encara no és el final. Que la nostra elecció encara està per fer, que no és definitva. Continuem al buit!


Tot ha estat fruit de la nostra imaginació.

Corol•lari 26: La saviesa consisteix en saber quin és el següent pas; la virtut, dur-lo a terme.

Wow... els preparatius!

Som una massa uniforme que avança cap al nostre propi reflex. Res ni ningú ens farà aturar... a no ser que ens deixem persuadir. Finalment, un crit, uns mocs i fins i tot un part d’urgència ens han fet aturar de cop. Tant de dolor resultava insuportable.

Han estat uns dies intensos de preparatius per poder tenir tot assajat abans del gran dia. No volem que res surti fora el previst doncs no sempre un s’hi juga el seu pas cap a l’eternitat!

Espero que d’aquí poc pugui abandonar el buit i reposar en la blanca eternitat… però m’envaeix un sentiment de melangia. Són tants els records que perdré un cop la càmera màgica dispari. I sobretot records viscuts darrerament aquí al buit. Cadascun dels meus companys ha sabut treure el millor de mi, allò que creia perdut o amagat… d’alguna manera tots ens hem estat ajudant mútuament a obrir els nostres calaixos de sastre. I crec que ho hem aconseguit amb escreix.

Intento, per últim cop, observar tot l’esplendor blanc que m’envolta tot recordant tot allò negre que existeix (per exemple, els calçotets d’en Ketu i d’en Guide...).

Les llums estan preparades, tothom a les seves butaques. La música comença a sonar...

1, 2, 3, 4


Corol•lari 25: Els mòduls dónen forma al buit com la música al silenci.

Persevera, per severa, per se vera

[Persevera, a través de les dificultats, per grans que siguin]. I això és el que portem fent des de la nostra entrada al buit. Un camí de recerca, aprenentatge i il•lusions compartides. De dificultats n’hi ha hagut de tots colors i olors (encara que en el buit no puguem sentir-ne cap) però amb la perseverança i l’esforç del grup hem aconseguit arribar gairebé al final del nostre viatge espiritual. Sembla ser que pel Guide, els nostres records comencen a ser valuosos. Però malauradament, serà la càmera qui faci la darrera elecció.

Mentre estàvem descansant i repassant les diferents escenografies dels records, la Nia ha començat a cridar sobtadament: Papa, la Pepa és a la Popa, i s’ha fet una pupa amb una pipa! Es veu que de tant en tant té desconnexions i li retornen a la memòria certs passatges obscurs de la seva vida terrenal... millor no preguntar.

Per si no hi havia prou, ha aparegut l’alcalde d’un poble desconegut i ens ha fet públic que l’aigua pública es cobrarà per a què el públic de la república tingui aigua pública per beure. Sona ben estrany, oi? Però de ben segur que de set no en passarem. I sinó que pagui l’últim en marxar del buit. Qui serà?

Han estat dos dies d’assaigs intensos incloent els preparatius tècnics, escenogràfics i actorals per a poder representar el més fidedigne i precís possible els diferents records de tots nosaltres. Hem tingut la gran sort de poder compartir una estona amb uns amics incondicionals terrenals que han volgut acompanyar-nos en el nostre primer assaig general. Un cop finalitzat, hem pogut escoltar atentament els seus comentaris, les seves impressions i, perquè no, les seves crítiques. Mentre els escolto penso que n’és emocionant veure com un projecte agafa cos i forma. On tothom resulta ser una peça imprescindible. Un comentari, un gest, una aportació, una crítica pot ser la més gran de les revolucions. I ells, d'alguna manera ja són part de 100.




Tot i no haver recreat totes les canoes, tot i haver recreat l’arbre del suïcidi amb el cul, tot i no haver col•locat el mòdul d’oficina on tocava, tot i no saber-se el text com cal, tot i que estàveu tensos, tot i saltar-se de cop la meitat dels buits, tot i que els punts de llum eren circumferències de llum, tot i que l’espai era desconegut... ha estat una experiència única, tendre i encoratjadora. Penso que el que realment es valora en el buit, per sobre de tot, és l’esforç i dedicació de cadascun de nosaltres, més enllà del resultat.


Crec fervorosament en el nostre potencial conjunt.

Corol•lari 24: En el buit, resulta tant necessària la discreció a l’hora de donar consells com la docilitat per a rebre’ls.

Imagina

Imagino però no me'n faig la idea... tantes coses viscudes i tan sols un record. Perquè escollir? tinc masses preguntes!



Corol•lari 23: Aquell etern oblidat baix, utilitzat normalment per "omplir" la música i dotar-la de profunditat, esdevé tot un gegant sensorial del buit.

One, one, one, one, one... hundred!

Respiro pausadament, comparteixo el cant de les orenetes en aquesta tarda mandrosa a la Barcelona del meu cor, puc sentir la proximitat de la mar, la salinitat en la meva pell. Inclòs les cotorres aprofiten per nidar i preparar-se per l’imminent estiu a la gran ciutat. Penso en un moment del dia que m’hagi inspirat felicitat i m’hi aferro intensament. Penso en un mal moment i el faig desaparèixer de dintre meu... fóra mals esperits! Gaudeixo de totes aquestes sensacions i, de sobte,...SSSII!. És en Ketu, que arriba tard. Sens dubte, torno a estar al buit. Tot ha estat un somni, amb la òstia d’imaginació.


ONE, ONE, ONE, ONE... HUNDRED (x5)

Comencem el primer viatge de 100. Els elements ja hi són, la base pren forma i so... la coreografia ha calat dins nostre.


Queden poques setmanes per a ésser jutjats per la càmera invisible. Pocs assaigs per finalment representar els nostres records. Una mostra íntima a partir de la qual serem jutjats, com la nostra vella coneguda Miyahara San que segur que ens espera a l’eternitat amb els braços oberts!

Corol•lari 22: En el buit com en l’amor, els gestos són incomparablement més atractius, valuosos i eficaços que les paraules.

Les tonalitats del buit

És curiós com el simple filtrat de la llum pot generar tot un món divers; a moments càlid i d’altres tan fred i desangelat com el gel. Per fi hem pogut gaudir de l’essència de la llum, del seu llenguatge i la subtilesa de les ombres.


Sota les indicacions del guide (un pèl amanerat, tot cal dir-ho... más, más, más!.) hem pogut seguir avançant en el nostre compte enrera. I ara més que mai doncs l’hora de la veritat està a la cantonada.


De les motos al mirall de la Sophie, passant per la selva tropical, el parc de la Ciutadella i l’oficina. Tantes coses en tant poc temps!

Un cop descansats de la primera sessió, el buit s’ha traslladat al terrat de la República Argentina 265. Amb quatre agulles d’estendre i un sol abrasador, hem reprès el viatge íntim cap als nostres records. Fins i tot hem pogut gaudir d’una versió d’en Ketu del tot sofisticada!


Pensant-ho bé, tinc un vague record dels meus inicis, al terrat de casa la Núria...perquè per avançar has de tornar al punt de partida. Per ser feliç has de trobar la varietat en la repetició. I nosaltres, per sort, no parem de repetir, i repetir, i repetir, i repetir...

Corol•lari 21: El que ens és familiar es converteix en invisible. Fer teatre, per contra, il•lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. [frase dita el passat 27 de març 2009, dia mundial del teatre, pel dramaturg brasileny Augusto Boal el qual va morir el passat 2 de maig. Augusto va ser el fundador del Teatro del Oprimido.(TO). Va ser candidat pel Premi Nobel de la Pau del 2008]

El primer dia del nou 100

Ha estat un dia estrany, molt estrany...Ens ha semblat que començar pel principi seria el més adient: 1, 2, 3... hem entrat al buit...En primer lloc, en Ketu(2), a continuació, la Sophie i per últim l'Àlex... De seguida, abans de sentir la veu en la foscor, ens hem adonat. Ens mancava l'espectador. Tota actuació necessita un observador, com a ubicació final del missatge que envia l'actor.
La Nia, que començava a prendre protagonisme (era el dia del seu aniversari), ha ocupat la 'zona de butaques'. De sobte, ha desaparegut: l'Àlex l'ha introduït en una cursa de motos...era allà, a les grades. Aleshores, hem notat aquella sensació de buidor, no se sentia cap olor... No ens deixava avançar... fins que ha arribat el moment final: la càmera no ha disparat!

Corol•lari 20: Deixem que l'observador sigui el nostre motor.

El buit de Ribes

Semblava que la tempesta no minvés però finalment hem pogut gaudir d’un altra magnífic dia terrenal. I aquest cop, al terrat de Ribes. Per començar, res millor que uns bon entrepans, cafès i aigua (en Ketu és ben especial...). Mentre esmorzàvem hem repassat la història d’un tal Christophorus Columbus, que ara no recordo si era català, genovès o espanyol. Per cert, crec que la Nia amb el seu vestidet blanc ha intentat insinuar-se'm...

Ja dalt del terrat i un cop fetes les carícies a la Isona, hem pogut identificar-nos amb un moviment corporal concret. Com m’identificaria? Com seria la postura de la Sophie? I la del Guide? Al final, cadascú de nosaltres ha representat un patró clar i diferenciador:


Amb la mirada contemplativa i sàvia d’en Xavi, hem reviscut del Buit 1 al Buit 6, passant accidentalment pels diferents records.


Potser ha estat el sol, el vent o la pluja prèvia. Però el que està clar que aquí a la terra, estem com més distrets, menys coordinats. O serà que l’amnèsia també ha arribat a Sant Pere de Ribes?


El que si recordo i a tots ens ha activat casualment la memòria ha estat l’àpat de can Xulius amb les postres finals de Micos. S’han bufat fins i tot espelmes! (algú que volia recordar com és fer-se gran...)

Tampoc ha faltat la connexió directe amb el buit Peruà de la Núria (que ara està a la Selva i ara no). I alguns s’han aprofitat de la tarifa plana del i-phone...

Una jornada intensa i constructiva. Creixent en cadascuna de les meves dificultats.

Corol•lari 19: El fracàs i la desil•lusió són grans oportunitats de millora disfressades, per continuar una altra vegada de manera més intel•ligent i exitosa.

99!

Avui he pogut presenciar el sofriment de l’Àlex. Els seus records no són prou bons per la càmera. Em sap greu veure’l patir. Tanta intensitat, tant de turment deu ser molt difícil de suportar. No sé perquè, però té alguna cosa que em recorda al Guide...
No ha estat fins al dia d’avui que la mirada del Guide ha estat més honesta, més confident. Amb què ens sorprendrà ara?

(Somrient) S’ha acabat el temps.

Per sort, encara ens queda temps per treballar de valent i fer lluir tot el què hem viscut al buit durant aquest darrer mig any.

Corol•lari 18: Expressar, dir, repetir. No per això el missatge es perd si qui el rep, si qui l'expressa, l'envia com l'ha d'enviar. Les paraules no perden mai el seu significat per moltes vegades que les pronunciis. Som cadascú de nosaltres que els donem un significat, un preu, una connotació i una intensitat.

I davant meu, s’estén tot l’Univers

Al començament tot era blanc. Com el blanc de la tela que haurem de pintar amb els nostres records. Blanc com la nostra memòria i blanc com el ball interior i el moviment lliure, sense timó, sense pressa però ple d’estímuls i carícies.



Seguidament ens hem endinsat en el record d’en Ketu. De nou, ens ha transportat de cap a la selva, cap al seu poblat, cap a casa seva. Hem jugat amb els seus fills i hem escoltat a la seva esposa. Crec que en Ketu, de tots nosaltres, és el que ha sigut més honest amb la seva veritat. És l’únic que no ha estat capaç de renunciar a les seves creences. Un sacrifici cap a la veritat... i pels seus fills. Adéu Ketu!

Mai no hagués pensat la de dobles que tindríem a la terra. Aquest cop, ens ha tocat buscar el nostre personatge duplicat, tant físicament com psicològicament. I n’hem trobat de tot tipus: el segurata del metro, el noi del bar, la Botín, el Carvallo...

Un divendres llarg i intens, on tots ens hem implicat i viatjat conjuntament agafats de la mà. La llum i el blanc tornen a ser presents.

Corol•lari 17: La veritat és l’únic impossible de duplicar en el buit.

Ardent obscuritat

Ha estat un dia estrany, molt estrany. Tant estrany que l’hem passat tot el dia a les fosques. Una foscor densa, ardent i feixuga. Ni tan sols hem aconseguit que el flash d’en Ketu es disparés. La seva veritat no és la nostra veritat. Però l’obscuritat del buit ens pertany a tots i en som responsables.




L’única espurna de claror ha arribat amb el baix d’un tal Víctor, i acompanyat d’un tal Pere. El buit s’ha omplert d’harmònics, vibracions i dualitats musicals per acabar tapats entre llençols blancs...

Corol•lari 16: L‘èxit de la il•luminació en el buit és directament proporcional a la coneixença del muntatge teatral en totes les seves dimensions

Tot i tothom és... nou

Tanco els ulls. Al meu voltant no hi res més que un buit extens, tan sols existeix l’infinit. Intento respirar profundament. Capto la presència dels altres, el seu caliu incondicional. M’agafo, m’aferro a la resta. Ara si que em sento segur. El cercle és perfecte, equidistant, constant. Ens apropem, ens allunyem, i sempre la infinitat al nostre voltant. La flama central que ens uneix. Aquesta perdura per sempre. Extenc els meus braços, les meves mans per fer-li el regal més valuós a la persona que més he estimat en vida. Estiro més i més els braços fins que l’hi entrego. Aquí el tens. Respiro i obro de nou els ulls. On sóc? Perquè estic aquí? Qui és aquesta gent?


Tot i tothom és... nou

Avui hem tingut la visita inesperada de la Sonia que ha vingut directament des del buit d’Oxford (or the Oxford’s void). De fet, és la primera vegada que ha entrat al nostre buit i l’encontre ha estat intens. Ple d’emocions i records. I de nou, ens ha regalat la seva calidesa.

Mentrestant, alguns tribals es creien Jesucristo superstar (però no, Sophie, no. Això no és un musical. Això és 100). Paper? avall! Amnèsia, amunt!


Corol•lari 15: L’espiral és una corba que s’inicia en un punt central i es va allunyant progressivament del centre a la vegada que gira al voltant seu (sense entrebancar-se).

Propera estació, Urgell

Avui al buit, amb l’ajuda de tots nosaltres, la Sophie ha pogut començar a vèncer les seves pors i il•luminar el camí cap a la seva veritat. - No has d’impressionar-nos, Sophie. Saps perquè els ocells poden volar? Perquè es deixen emportar pel vent - li recordava en Ketu. Sàbies paraules les del nostre company de buit.

Com un dia com qualsevol altre, la Sophie ha agafat de nou el metro per anar a treballar. No a tothom li senta bé això de pujar en un vagó atapeït a les 8 del matí. Però és que hi ha gent capaç de qualsevol cosa per començar el dia alegrement i sinó que els ho preguntin a aquests viatgers amb els quals he hagut de compartir unes quantes estacions...



Confesso que la Núria comença a amoïnar-me doncs crec que des de fa un parell de dies que està penjada en un sortint rocós darrere el salt d'aigua de Kuelap. En fi, tot sigui perquè elegeixi el seu veritable record... però que no es despisti doncs aviat comença l’escola allà al buit peruà.

Corol•lari 14: Dues rectes són paral•leles quan no es tallen i les parelles de punts més pròxims d’ambdues mantenen sempre la mateixa distància.

L'oficina es dissol

No recordava el que eren les hores a la feina, el viatge cap a l’oficina i els embussos a primera hora del matí. He reviscut de nou el Nadal, les festes i la gresca. I tot el que hagués donat per tornar a saborejar una copa de cava! Llàstima que en el buit tot és de cartró pluma. Avui, al buit, n’hi ha hagut uns més distrets que altres però finalment, amb l’esforç i concentració conjunta hem donat un cop de mà perquè la Sophie se sentís com a... l’oficina. I ha aconseguit el premi a la directora de l’any!

Somriu! FLASH!

Corol•lari 14: Si et pots sentir còmode en el teu cos, sigui com sigui, si coneixes el teu cos, el teu cos és un recurs. I a l’estar a gust amb tu mateix, coneixent-te, sentint-te segur, pots relatar. I aquesta és la veritable clau del teatre.

El buit terrenal

Per fi vam poder gaudir dels poders terrenals durant uns quants dies. La mateixa nit de divendres, juntament amb la resta de companys de buit, vam dirigir-nos (xino xano) cap a Toses. Ai, la muntanya! Les seves oblidades olors, el silenci, les pauses, el dolce far niente, la llar de foc i el caliu dels amics i amigues. Vam passar-nos tot el cap de setmana tancats a la casa (potser, inconscientment, no volíem deixar perdre aquest regal tan valuós... potser, al sortir, una ràfega de vent ens podria dur de nou cap al buit). Entre els tallers de ioga, contact i botifarres negres vam poder, fins i tot, reviure l’entrada al buit en diferents espais de la casa (incloent el lavabo!). Després vingueren més jocs, més somriures, que ens va transportar a diferents cultures, músiques, tradicions, poesia. No vam parar quiets ni un moment!

I tot harmonitzat amb una velada concert d’un tal Pere el qual va dur convidats i tot. Per acabar les passions terrenals, el guide ens va permetre una passejada pel poble, saborejant de nou la neu, i passejant-nos entre els morts. Pensava – els va costar molt trobar el seu record? Estaran ja disfrutant de l’eternitat? El seu guia va ser tan primmirat i exigent com el nostre?-.


La Núria ha decidit marxar a un altra buit, en aquest cas intercontinental... al buit del Perú! Es veu que allà ja hi ha trobat gent ben interessant, gent plena de records ben peculiars. Espero que n’apregui molt i que pugui compartir, al seu retorn, les eines apreses per poder captar el nostre record davant la càmera el més aviat possible. El temps corre i encara no me’n surto. I sense el seu ajut, em resultarà tot un pèl més complicat.

Corol•lari 13: La imaginació és proporcional a reviure la teva infantesa en total llibertat.

Tenia un polvo de la òstia

En aquests darrers divendres viscuts en el buit han passat moltes coses: hem intimat amb els mòduls a través de la dansa, el contacte i les seves infinites possibilitats, en Ketu ha experimentat un viatge sensorial amb sorpresa final, ens hem unit a través d’un fil màgic que si jo l’estiro fort per aquí, i tu l’estires fort per allà, segur que es trenca, la Nia i l’Àlex han tornat als gronxadors.









A més a més, també ha aparegut un nou company en el buit. La seva visita ha estat fugaç doncs de seguida ha trobat i reviscut el seu record. I flash! ja ni m’enrecordava del flash... fa tant de temps que intentem cercar els nostres records... i mira que ens hi esforcem. Però el guide ens ho complica, ens posa a prova constantment. Es veu que la nouvinguda venia directament del buit holandès (tot i ser americana), doncs allà estan del tot saturats i han començat una política d’emigració cap a d’altres buits arreu del món. I vés per on... ha anat a parar al buit de Barcelona.

Després de molts anys d’espera, després de múltiples caducitats dels documents personals, després d’assemblees nocturnes, després de varis intents fallits i aplaçaments...

ja els tenim aquí: el ESTATUTS de SOMNI al TERRAT!

Corol•lari 12: La quantitat i qualitat d’oportunitats que apareixen en el buit són directament proporcionals a l’actitud que tenim envers a ell.

En el buit també es delibera

Què emocionant què ha estat el dia d’avui! De poc que ens enfonsem al riu (sort de les canoes tan robustes que tenim). Hem conegut ancians que no paraven de deliberar, hem escoltat els micos de la selva tropical i hem segut a taula amb la família d’en Ketu al complert.

Veieu aquest patró? El món és rodó... com un taronja! I el Sol gira al seu voltant!


És curiós com cadascú de nosaltres, reviu el seu propi record. Estic creixent - pensava mentre em convertia en arbre -. Estic perdent les il•lusions però potser és per adquirir-ne de noves.

Corol•lari 11: El record és corb (no m’agrada la rectitud del buit), els sentiments són corbs, la diversitat és corba, l’alegria és corba, el dolor és corb... l’aventura és corba!... contemplar és corb, la veritat és corba (no resisteixo les veritats rectes). Viure és corb, la poesia és corba, el cor és corb.

El viatge sensorial

Tot just entrar al buit i col•locar-me la peça de roba, tot al meu voltant s’ha transformat; m’han convidat a una festa, he ballat, m’he recolzat, he escoltat, m’he amagat, m’han espantat, he olorat, he palpat allò que m’era desconegut, però alhora intens. I de sobte, m’he despertat d’aquest trànsit, d’aquesta experiència vital que els meus companys de buit m’han regalat. La ceguesa m’ha permès experimentar tot un món de sensacions que, d’alguna manera, havia oblidat o perdut al llarg de la meva vida, ja viscuda. Podríem dir que ha estat tot una eina per ampliar el potencial de la nostra memòria. Potser, aquella olor em transportarà cap el record precís!!! Crec que m’hi estic acostant...



Avui s’ha treballat de valent. Els mòduls van prenent caràcter i ens donen un cop de mà alhora de reviure els nostres records, fins a trobar aquell que ens durà cap a l’eternitat. L’Àlex, ens ha transportat cap a una espectacular carrera de motos i hem tornat a veure a la Sophie de petita, tota coqueta davant del mirall...com n’era de presumida!

Corol•lari 10: Els móns imaginats són tan fràgils -i meravellosos- com bombolles de sabó: un moviment en fals, un actor que no està del tot connectat amb la imatge que en aquell moment s’està representant, i la bombolla explota, deixant-nos tan sols amb un actor manipulant un mòdul.

Una infinitat de possibilitats

Any 9, vida nova. En el nostre cas, com que el concepte de vida ens queda llunyà, doncs hem preferit mudar el buit i adequar-lo a les necessitats reals de la feina que ens espera durant aquest quatrimestre. I el resultat ha estat ben vistós. A partir d’ara , l’espai es transformarà i prendrà les infinites formes que els nostres propis records ens encomanin.



També hem tingut l’arribada de la persona encarregada “d’il•luminar-nos” durant la resta del nostre viatge (benvingut a 100!). De fet, no és la primera vegada que trepitja el buit. Es veu que té la peculiaritat de desaparèixer i aparèixer de nou en qualsevol moment (-qui pogués tenir aquest do!-, els comento a la resta). Ens ha explicat que es trobava gaudint dels plaers terrenals (del Figaró, concretament). Sóc feliç de retrobar-me amb aquest vell company aquí, al buit.



Corol•lari 9: els nostres records són la força transformadora de l’espai que ens envolta