Per tal de fer fora els mals esperits riallers, el Guide ens ha proposat una sèrie d’exercicis amb la intenció d’exorcitzar el riure estúpid que s’apodera de tots nosaltres. Primer hem intentat amb la imaginació i la creativitat, una eina fonamental en el buit i la recreació dels nostres records. Hem fet surf entre dofins (a la Sophie li apassionen els dofins. Potser, en vida, va tenir alguna experiència gratificant amb un d’ells) i hem estat dalt del palau Sant Jordi oferint un gran concert de rock.
Però no ha funcionat. El ridere vacui encara era present dins nostre. En alguns més que d’altres.
Després hem provat de concentrar-nos amb els nostres propis moviments. Com connectar amb el company, com desplaçar-nos plegats, com elevar-nos. Com crear l’arbre més majestuós de la selva d’en Ketu. Fins i tot, en el record més important d’en Ketu, la Sophie, completament embriagada del ridere vacui, ha acabat adoptant la figura d’un esperit, la de l’esperit del bosc. Sense cara, sense ulls, només cabellera.
Alguna màgia estranya no ens deixava concentrar. El ridere vacui seguia entorpint les nostres accions.
Fins que el Guide ens ha fet veure la solució: l’únic antídot pel riure vacui és la seriositat. Davant la fugacitat de la nostra vida ja viscuda, la seriositat ens serveix per adonar-nos de la relativitat del propi ésser. Només el qui és seriós, pot conrear el sentit de l’humor, perquè només ell, sap distingir entre el que és objecte de la riota i el que no. No es pot banalitzar el mal, ni el sofriment, ni la crueltat, ni el dolor, tampoc la mort pròpia; menys encara la dels éssers estimats.
Només fent cas d’aquesta premisa, la Sophie i la resta sabrem respectar el record d’en Ketu. Sense rialles, sense banalitats. Per començar a activar-se el pensament lliure i la voluntat de crear.
Corol·lari 35: la grandesa de l’ésser humà rau en què només ell, entre el conjunt de les criatures, sap que és petit. Molt petit.
