dimecres, 27 de maig del 2009

Persevera, per severa, per se vera

[Persevera, a través de les dificultats, per grans que siguin]. I això és el que portem fent des de la nostra entrada al buit. Un camí de recerca, aprenentatge i il•lusions compartides. De dificultats n’hi ha hagut de tots colors i olors (encara que en el buit no puguem sentir-ne cap) però amb la perseverança i l’esforç del grup hem aconseguit arribar gairebé al final del nostre viatge espiritual. Sembla ser que pel Guide, els nostres records comencen a ser valuosos. Però malauradament, serà la càmera qui faci la darrera elecció.

Mentre estàvem descansant i repassant les diferents escenografies dels records, la Nia ha començat a cridar sobtadament: Papa, la Pepa és a la Popa, i s’ha fet una pupa amb una pipa! Es veu que de tant en tant té desconnexions i li retornen a la memòria certs passatges obscurs de la seva vida terrenal... millor no preguntar.

Per si no hi havia prou, ha aparegut l’alcalde d’un poble desconegut i ens ha fet públic que l’aigua pública es cobrarà per a què el públic de la república tingui aigua pública per beure. Sona ben estrany, oi? Però de ben segur que de set no en passarem. I sinó que pagui l’últim en marxar del buit. Qui serà?

Han estat dos dies d’assaigs intensos incloent els preparatius tècnics, escenogràfics i actorals per a poder representar el més fidedigne i precís possible els diferents records de tots nosaltres. Hem tingut la gran sort de poder compartir una estona amb uns amics incondicionals terrenals que han volgut acompanyar-nos en el nostre primer assaig general. Un cop finalitzat, hem pogut escoltar atentament els seus comentaris, les seves impressions i, perquè no, les seves crítiques. Mentre els escolto penso que n’és emocionant veure com un projecte agafa cos i forma. On tothom resulta ser una peça imprescindible. Un comentari, un gest, una aportació, una crítica pot ser la més gran de les revolucions. I ells, d'alguna manera ja són part de 100.




Tot i no haver recreat totes les canoes, tot i haver recreat l’arbre del suïcidi amb el cul, tot i no haver col•locat el mòdul d’oficina on tocava, tot i no saber-se el text com cal, tot i que estàveu tensos, tot i saltar-se de cop la meitat dels buits, tot i que els punts de llum eren circumferències de llum, tot i que l’espai era desconegut... ha estat una experiència única, tendre i encoratjadora. Penso que el que realment es valora en el buit, per sobre de tot, és l’esforç i dedicació de cadascun de nosaltres, més enllà del resultat.


Crec fervorosament en el nostre potencial conjunt.

Corol•lari 24: En el buit, resulta tant necessària la discreció a l’hora de donar consells com la docilitat per a rebre’ls.

dilluns, 18 de maig del 2009

Imagina

Imagino però no me'n faig la idea... tantes coses viscudes i tan sols un record. Perquè escollir? tinc masses preguntes!



Corol•lari 23: Aquell etern oblidat baix, utilitzat normalment per "omplir" la música i dotar-la de profunditat, esdevé tot un gegant sensorial del buit.

dilluns, 11 de maig del 2009

One, one, one, one, one... hundred!

Respiro pausadament, comparteixo el cant de les orenetes en aquesta tarda mandrosa a la Barcelona del meu cor, puc sentir la proximitat de la mar, la salinitat en la meva pell. Inclòs les cotorres aprofiten per nidar i preparar-se per l’imminent estiu a la gran ciutat. Penso en un moment del dia que m’hagi inspirat felicitat i m’hi aferro intensament. Penso en un mal moment i el faig desaparèixer de dintre meu... fóra mals esperits! Gaudeixo de totes aquestes sensacions i, de sobte,...SSSII!. És en Ketu, que arriba tard. Sens dubte, torno a estar al buit. Tot ha estat un somni, amb la òstia d’imaginació.


ONE, ONE, ONE, ONE... HUNDRED (x5)

Comencem el primer viatge de 100. Els elements ja hi són, la base pren forma i so... la coreografia ha calat dins nostre.


Queden poques setmanes per a ésser jutjats per la càmera invisible. Pocs assaigs per finalment representar els nostres records. Una mostra íntima a partir de la qual serem jutjats, com la nostra vella coneguda Miyahara San que segur que ens espera a l’eternitat amb els braços oberts!

Corol•lari 22: En el buit com en l’amor, els gestos són incomparablement més atractius, valuosos i eficaços que les paraules.

dijous, 7 de maig del 2009

Les tonalitats del buit

És curiós com el simple filtrat de la llum pot generar tot un món divers; a moments càlid i d’altres tan fred i desangelat com el gel. Per fi hem pogut gaudir de l’essència de la llum, del seu llenguatge i la subtilesa de les ombres.


Sota les indicacions del guide (un pèl amanerat, tot cal dir-ho... más, más, más!.) hem pogut seguir avançant en el nostre compte enrera. I ara més que mai doncs l’hora de la veritat està a la cantonada.


De les motos al mirall de la Sophie, passant per la selva tropical, el parc de la Ciutadella i l’oficina. Tantes coses en tant poc temps!

Un cop descansats de la primera sessió, el buit s’ha traslladat al terrat de la República Argentina 265. Amb quatre agulles d’estendre i un sol abrasador, hem reprès el viatge íntim cap als nostres records. Fins i tot hem pogut gaudir d’una versió d’en Ketu del tot sofisticada!


Pensant-ho bé, tinc un vague record dels meus inicis, al terrat de casa la Núria...perquè per avançar has de tornar al punt de partida. Per ser feliç has de trobar la varietat en la repetició. I nosaltres, per sort, no parem de repetir, i repetir, i repetir, i repetir...

Corol•lari 21: El que ens és familiar es converteix en invisible. Fer teatre, per contra, il•lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana. [frase dita el passat 27 de març 2009, dia mundial del teatre, pel dramaturg brasileny Augusto Boal el qual va morir el passat 2 de maig. Augusto va ser el fundador del Teatro del Oprimido.(TO). Va ser candidat pel Premi Nobel de la Pau del 2008]