El primer dia del nou 100

Ha estat un dia estrany, molt estrany...Ens ha semblat que començar pel principi seria el més adient: 1, 2, 3... hem entrat al buit...En primer lloc, en Ketu(2), a continuació, la Sophie i per últim l'Àlex... De seguida, abans de sentir la veu en la foscor, ens hem adonat. Ens mancava l'espectador. Tota actuació necessita un observador, com a ubicació final del missatge que envia l'actor.
La Nia, que començava a prendre protagonisme (era el dia del seu aniversari), ha ocupat la 'zona de butaques'. De sobte, ha desaparegut: l'Àlex l'ha introduït en una cursa de motos...era allà, a les grades. Aleshores, hem notat aquella sensació de buidor, no se sentia cap olor... No ens deixava avançar... fins que ha arribat el moment final: la càmera no ha disparat!

Corol•lari 20: Deixem que l'observador sigui el nostre motor.

El buit de Ribes

Semblava que la tempesta no minvés però finalment hem pogut gaudir d’un altra magnífic dia terrenal. I aquest cop, al terrat de Ribes. Per començar, res millor que uns bon entrepans, cafès i aigua (en Ketu és ben especial...). Mentre esmorzàvem hem repassat la història d’un tal Christophorus Columbus, que ara no recordo si era català, genovès o espanyol. Per cert, crec que la Nia amb el seu vestidet blanc ha intentat insinuar-se'm...

Ja dalt del terrat i un cop fetes les carícies a la Isona, hem pogut identificar-nos amb un moviment corporal concret. Com m’identificaria? Com seria la postura de la Sophie? I la del Guide? Al final, cadascú de nosaltres ha representat un patró clar i diferenciador:


Amb la mirada contemplativa i sàvia d’en Xavi, hem reviscut del Buit 1 al Buit 6, passant accidentalment pels diferents records.


Potser ha estat el sol, el vent o la pluja prèvia. Però el que està clar que aquí a la terra, estem com més distrets, menys coordinats. O serà que l’amnèsia també ha arribat a Sant Pere de Ribes?


El que si recordo i a tots ens ha activat casualment la memòria ha estat l’àpat de can Xulius amb les postres finals de Micos. S’han bufat fins i tot espelmes! (algú que volia recordar com és fer-se gran...)

Tampoc ha faltat la connexió directe amb el buit Peruà de la Núria (que ara està a la Selva i ara no). I alguns s’han aprofitat de la tarifa plana del i-phone...

Una jornada intensa i constructiva. Creixent en cadascuna de les meves dificultats.

Corol•lari 19: El fracàs i la desil•lusió són grans oportunitats de millora disfressades, per continuar una altra vegada de manera més intel•ligent i exitosa.

99!

Avui he pogut presenciar el sofriment de l’Àlex. Els seus records no són prou bons per la càmera. Em sap greu veure’l patir. Tanta intensitat, tant de turment deu ser molt difícil de suportar. No sé perquè, però té alguna cosa que em recorda al Guide...
No ha estat fins al dia d’avui que la mirada del Guide ha estat més honesta, més confident. Amb què ens sorprendrà ara?

(Somrient) S’ha acabat el temps.

Per sort, encara ens queda temps per treballar de valent i fer lluir tot el què hem viscut al buit durant aquest darrer mig any.

Corol•lari 18: Expressar, dir, repetir. No per això el missatge es perd si qui el rep, si qui l'expressa, l'envia com l'ha d'enviar. Les paraules no perden mai el seu significat per moltes vegades que les pronunciis. Som cadascú de nosaltres que els donem un significat, un preu, una connotació i una intensitat.

I davant meu, s’estén tot l’Univers

Al començament tot era blanc. Com el blanc de la tela que haurem de pintar amb els nostres records. Blanc com la nostra memòria i blanc com el ball interior i el moviment lliure, sense timó, sense pressa però ple d’estímuls i carícies.



Seguidament ens hem endinsat en el record d’en Ketu. De nou, ens ha transportat de cap a la selva, cap al seu poblat, cap a casa seva. Hem jugat amb els seus fills i hem escoltat a la seva esposa. Crec que en Ketu, de tots nosaltres, és el que ha sigut més honest amb la seva veritat. És l’únic que no ha estat capaç de renunciar a les seves creences. Un sacrifici cap a la veritat... i pels seus fills. Adéu Ketu!

Mai no hagués pensat la de dobles que tindríem a la terra. Aquest cop, ens ha tocat buscar el nostre personatge duplicat, tant físicament com psicològicament. I n’hem trobat de tot tipus: el segurata del metro, el noi del bar, la Botín, el Carvallo...

Un divendres llarg i intens, on tots ens hem implicat i viatjat conjuntament agafats de la mà. La llum i el blanc tornen a ser presents.

Corol•lari 17: La veritat és l’únic impossible de duplicar en el buit.