I davant meu, s’estén tot l’Univers

Al començament tot era blanc. Com el blanc de la tela que haurem de pintar amb els nostres records. Blanc com la nostra memòria i blanc com el ball interior i el moviment lliure, sense timó, sense pressa però ple d’estímuls i carícies.



Seguidament ens hem endinsat en el record d’en Ketu. De nou, ens ha transportat de cap a la selva, cap al seu poblat, cap a casa seva. Hem jugat amb els seus fills i hem escoltat a la seva esposa. Crec que en Ketu, de tots nosaltres, és el que ha sigut més honest amb la seva veritat. És l’únic que no ha estat capaç de renunciar a les seves creences. Un sacrifici cap a la veritat... i pels seus fills. Adéu Ketu!

Mai no hagués pensat la de dobles que tindríem a la terra. Aquest cop, ens ha tocat buscar el nostre personatge duplicat, tant físicament com psicològicament. I n’hem trobat de tot tipus: el segurata del metro, el noi del bar, la Botín, el Carvallo...

Un divendres llarg i intens, on tots ens hem implicat i viatjat conjuntament agafats de la mà. La llum i el blanc tornen a ser presents.

Corol•lari 17: La veritat és l’únic impossible de duplicar en el buit.