Ardent obscuritat

Ha estat un dia estrany, molt estrany. Tant estrany que l’hem passat tot el dia a les fosques. Una foscor densa, ardent i feixuga. Ni tan sols hem aconseguit que el flash d’en Ketu es disparés. La seva veritat no és la nostra veritat. Però l’obscuritat del buit ens pertany a tots i en som responsables.




L’única espurna de claror ha arribat amb el baix d’un tal Víctor, i acompanyat d’un tal Pere. El buit s’ha omplert d’harmònics, vibracions i dualitats musicals per acabar tapats entre llençols blancs...

Corol•lari 16: L‘èxit de la il•luminació en el buit és directament proporcional a la coneixença del muntatge teatral en totes les seves dimensions

Tot i tothom és... nou

Tanco els ulls. Al meu voltant no hi res més que un buit extens, tan sols existeix l’infinit. Intento respirar profundament. Capto la presència dels altres, el seu caliu incondicional. M’agafo, m’aferro a la resta. Ara si que em sento segur. El cercle és perfecte, equidistant, constant. Ens apropem, ens allunyem, i sempre la infinitat al nostre voltant. La flama central que ens uneix. Aquesta perdura per sempre. Extenc els meus braços, les meves mans per fer-li el regal més valuós a la persona que més he estimat en vida. Estiro més i més els braços fins que l’hi entrego. Aquí el tens. Respiro i obro de nou els ulls. On sóc? Perquè estic aquí? Qui és aquesta gent?


Tot i tothom és... nou

Avui hem tingut la visita inesperada de la Sonia que ha vingut directament des del buit d’Oxford (or the Oxford’s void). De fet, és la primera vegada que ha entrat al nostre buit i l’encontre ha estat intens. Ple d’emocions i records. I de nou, ens ha regalat la seva calidesa.

Mentrestant, alguns tribals es creien Jesucristo superstar (però no, Sophie, no. Això no és un musical. Això és 100). Paper? avall! Amnèsia, amunt!


Corol•lari 15: L’espiral és una corba que s’inicia en un punt central i es va allunyant progressivament del centre a la vegada que gira al voltant seu (sense entrebancar-se).

Propera estació, Urgell

Avui al buit, amb l’ajuda de tots nosaltres, la Sophie ha pogut començar a vèncer les seves pors i il•luminar el camí cap a la seva veritat. - No has d’impressionar-nos, Sophie. Saps perquè els ocells poden volar? Perquè es deixen emportar pel vent - li recordava en Ketu. Sàbies paraules les del nostre company de buit.

Com un dia com qualsevol altre, la Sophie ha agafat de nou el metro per anar a treballar. No a tothom li senta bé això de pujar en un vagó atapeït a les 8 del matí. Però és que hi ha gent capaç de qualsevol cosa per començar el dia alegrement i sinó que els ho preguntin a aquests viatgers amb els quals he hagut de compartir unes quantes estacions...



Confesso que la Núria comença a amoïnar-me doncs crec que des de fa un parell de dies que està penjada en un sortint rocós darrere el salt d'aigua de Kuelap. En fi, tot sigui perquè elegeixi el seu veritable record... però que no es despisti doncs aviat comença l’escola allà al buit peruà.

Corol•lari 14: Dues rectes són paral•leles quan no es tallen i les parelles de punts més pròxims d’ambdues mantenen sempre la mateixa distància.

L'oficina es dissol

No recordava el que eren les hores a la feina, el viatge cap a l’oficina i els embussos a primera hora del matí. He reviscut de nou el Nadal, les festes i la gresca. I tot el que hagués donat per tornar a saborejar una copa de cava! Llàstima que en el buit tot és de cartró pluma. Avui, al buit, n’hi ha hagut uns més distrets que altres però finalment, amb l’esforç i concentració conjunta hem donat un cop de mà perquè la Sophie se sentís com a... l’oficina. I ha aconseguit el premi a la directora de l’any!

Somriu! FLASH!

Corol•lari 14: Si et pots sentir còmode en el teu cos, sigui com sigui, si coneixes el teu cos, el teu cos és un recurs. I a l’estar a gust amb tu mateix, coneixent-te, sentint-te segur, pots relatar. I aquesta és la veritable clau del teatre.

El buit terrenal

Per fi vam poder gaudir dels poders terrenals durant uns quants dies. La mateixa nit de divendres, juntament amb la resta de companys de buit, vam dirigir-nos (xino xano) cap a Toses. Ai, la muntanya! Les seves oblidades olors, el silenci, les pauses, el dolce far niente, la llar de foc i el caliu dels amics i amigues. Vam passar-nos tot el cap de setmana tancats a la casa (potser, inconscientment, no volíem deixar perdre aquest regal tan valuós... potser, al sortir, una ràfega de vent ens podria dur de nou cap al buit). Entre els tallers de ioga, contact i botifarres negres vam poder, fins i tot, reviure l’entrada al buit en diferents espais de la casa (incloent el lavabo!). Després vingueren més jocs, més somriures, que ens va transportar a diferents cultures, músiques, tradicions, poesia. No vam parar quiets ni un moment!

I tot harmonitzat amb una velada concert d’un tal Pere el qual va dur convidats i tot. Per acabar les passions terrenals, el guide ens va permetre una passejada pel poble, saborejant de nou la neu, i passejant-nos entre els morts. Pensava – els va costar molt trobar el seu record? Estaran ja disfrutant de l’eternitat? El seu guia va ser tan primmirat i exigent com el nostre?-.


La Núria ha decidit marxar a un altra buit, en aquest cas intercontinental... al buit del Perú! Es veu que allà ja hi ha trobat gent ben interessant, gent plena de records ben peculiars. Espero que n’apregui molt i que pugui compartir, al seu retorn, les eines apreses per poder captar el nostre record davant la càmera el més aviat possible. El temps corre i encara no me’n surto. I sense el seu ajut, em resultarà tot un pèl més complicat.

Corol•lari 13: La imaginació és proporcional a reviure la teva infantesa en total llibertat.