Tanco els ulls. Al meu voltant no hi res més que un buit extens, tan sols existeix l’infinit. Intento respirar profundament. Capto la presència dels altres, el seu caliu incondicional. M’agafo, m’aferro a la resta. Ara si que em sento segur. El cercle és perfecte, equidistant, constant. Ens apropem, ens allunyem, i sempre la infinitat al nostre voltant. La flama central que ens uneix. Aquesta perdura per sempre. Extenc els meus braços, les meves mans per fer-li el regal més valuós a la persona que més he estimat en vida. Estiro més i més els braços fins que l’hi entrego. Aquí el tens. Respiro i obro de nou els ulls. On sóc? Perquè estic aquí? Qui és aquesta gent?
Tot i tothom és... nou
Avui hem tingut la visita inesperada de la Sonia que ha vingut directament des del buit d’Oxford (or the Oxford’s void). De fet, és la primera vegada que ha entrat al nostre buit i l’encontre ha estat intens. Ple d’emocions i records. I de nou, ens ha regalat la seva calidesa.
Mentrestant, alguns tribals es creien Jesucristo superstar (però no, Sophie, no. Això no és un musical. Això és 100). Paper? avall! Amnèsia, amunt!
Corol•lari 15: L’espiral és una corba que s’inicia en un punt central i es va allunyant progressivament del centre a la vegada que gira al voltant seu (sense entrebancar-se).
