Som una massa uniforme que avança cap al nostre propi reflex. Res ni ningú ens farà aturar... a no ser que ens deixem persuadir. Finalment, un crit, uns mocs i fins i tot un part d’urgència ens han fet aturar de cop. Tant de dolor resultava insuportable.
Han estat uns dies intensos de preparatius per poder tenir tot assajat abans del gran dia. No volem que res surti fora el previst doncs no sempre un s’hi juga el seu pas cap a l’eternitat!
Espero que d’aquí poc pugui abandonar el buit i reposar en la blanca eternitat… però m’envaeix un sentiment de melangia. Són tants els records que perdré un cop la càmera màgica dispari. I sobretot records viscuts darrerament aquí al buit. Cadascun dels meus companys ha sabut treure el millor de mi, allò que creia perdut o amagat… d’alguna manera tots ens hem estat ajudant mútuament a obrir els nostres calaixos de sastre. I crec que ho hem aconseguit amb escreix.Intento, per últim cop, observar tot l’esplendor blanc que m’envolta tot recordant tot allò negre que existeix (per exemple, els calçotets d’en Ketu i d’en Guide...).
Les llums estan preparades, tothom a les seves butaques. La música comença a sonar...
1, 2, 3, 4
Corol•lari 25: Els mòduls dónen forma al buit com la música al silenci.
