Mai abans no m’havien tocat tant com els primers instant del buit d’avui. He pogut prendre consciència dels meus ossos, de la meva musculatura (en aquest estadi vital, no importa gaire el seu estat...) i de les carícies tan necessàries que la resta dels companys del buit m’han brindat. He pogut notar com el meu centre es tornava a reactivar de nou (i aquest cop sense agulletes!)
Comença el compte enrera... cinc, quatre, tres, dos, un, ENDAVANT!
El buit s’ha convertit, per uns instants, en la carrera més gran de les nostres vides (si més no, la de l’Àlex); hem pujat a les nostres motos, hem accelerat, hem virat, hem pogut experimentar la velocitat, el vent afilat contra les cares...
I finalment... tant el flash com la Nia ens han tornat a la crua realitat.
Corol·lari 7: la forma més simple pot esdevenir un univers sencer
